Ja fa dies que sembla que els ciutadans i les ciutadanes de l’Estat no s’acaben de sentir prou satisfets amb la seva democràcia. Cada cop és més freqüent sentir queixes que lamenten l’autisme dels polítics, el seu desinterès un cop ja no necessiten els vots, etc. Ben sovint les opinions del carrer reflecteixen una desafecció cap als nostres polítics que són tractats de ‘vividors’, ‘demagogs’ i altres qualificatius semblants.
No ens ha d’estranyar, doncs, que els ideòlegs polítics (que naturalment no són els líders a qui votem) hagin reflexionat sobre el tema i mirin de trobar una solució al problema de la manca de confiança ciutadana. Ja fa temps que els nostres ‘homes públics’ prometen que no s’oblidaran de nosaltres i ens tindran en compte al llarg de tota la legislatura, però això són bones paraules i no sembla que els descreguts votants es conformin ja amb tan poca cosa.
Ha calgut, doncs, inventar un terme nou: la democràcia participativa. El terme és certament redundant, perquè la democràcia, per definició, ha de ser necessàriament participativa. Com que avui en dia ja no podem reunir tots els votants a l’àgora (tal com feien els grecs), la manera de saber el que volen són les enquestes i les consultes populars.
El primer mètode sembla ja cremat i la seva fiabilitat està cada cop més en entredit, perquè, pel que sembla, la gent no diu el que pensa al primer desconegut que els truca pel telèfon. El segon mètode, en canvi, sembla la gran esperança del sistema. Els referèndums permeten saber el que la gent pensa realment, però fins al moment se n’han fet ben pocs i ben poc significatius. I quina deu ser la raó que no s’acabi de posar a la pràctica aquesta democràcia participativa de la qual tant se’n parla? per què dimonis no hi ha cap consulta popular més enllà d’alguna pregunta circumstancial a no sé quin poble?
Crec que la raó és prou simple: la gent vota el que li dóna la gana i no mira de ser raonable i convenient. Si ens haguessin preguntat sobre la guerra de l’Irak haguéssim dit que no, i així ¿com s’havia de fer la foto de les Açores el nostre líder mundial del bigoti? Si ens preguntessin sobre les subvencions públiques per millorar la liquiditat del sistema financer, haurien de tancar un munt de bancs plens d’executius aprenents d’especuladors. Si ens demanessin sobre la urbanització del litoral, la màfia del totxo hauria de construir al seu pati de casa. I, vés a saber, si ens preguntessin sobre el matrimoni homosexual fins i tot podria ser que li donéssim una alegria al pintoresc dirigent de l’Episcopat espanyol. O potser li faríem veure que les seves tenebroses advertències són ja una relíquia del passat, com la mateixa Santa Inquisició que tant sembla enyorar l’arquebisbe de les ulleres fosques.
En fi, sortiria el que sortiria, però seria el que els votants voldrien que sortís. I això, ara per ara, no sembla que estigui a la llista de prioritats de la nostra conformista classe política, més preocupada pel que diuen les intencions de vot que no pas per saber el que volen realment els seus votants. Recordeu allò que deien els il·lustrats: tot per al poble, però sense el poble.
No ens ha d’estranyar, doncs, que els ideòlegs polítics (que naturalment no són els líders a qui votem) hagin reflexionat sobre el tema i mirin de trobar una solució al problema de la manca de confiança ciutadana. Ja fa temps que els nostres ‘homes públics’ prometen que no s’oblidaran de nosaltres i ens tindran en compte al llarg de tota la legislatura, però això són bones paraules i no sembla que els descreguts votants es conformin ja amb tan poca cosa.
Ha calgut, doncs, inventar un terme nou: la democràcia participativa. El terme és certament redundant, perquè la democràcia, per definició, ha de ser necessàriament participativa. Com que avui en dia ja no podem reunir tots els votants a l’àgora (tal com feien els grecs), la manera de saber el que volen són les enquestes i les consultes populars.
El primer mètode sembla ja cremat i la seva fiabilitat està cada cop més en entredit, perquè, pel que sembla, la gent no diu el que pensa al primer desconegut que els truca pel telèfon. El segon mètode, en canvi, sembla la gran esperança del sistema. Els referèndums permeten saber el que la gent pensa realment, però fins al moment se n’han fet ben pocs i ben poc significatius. I quina deu ser la raó que no s’acabi de posar a la pràctica aquesta democràcia participativa de la qual tant se’n parla? per què dimonis no hi ha cap consulta popular més enllà d’alguna pregunta circumstancial a no sé quin poble?
Crec que la raó és prou simple: la gent vota el que li dóna la gana i no mira de ser raonable i convenient. Si ens haguessin preguntat sobre la guerra de l’Irak haguéssim dit que no, i així ¿com s’havia de fer la foto de les Açores el nostre líder mundial del bigoti? Si ens preguntessin sobre les subvencions públiques per millorar la liquiditat del sistema financer, haurien de tancar un munt de bancs plens d’executius aprenents d’especuladors. Si ens demanessin sobre la urbanització del litoral, la màfia del totxo hauria de construir al seu pati de casa. I, vés a saber, si ens preguntessin sobre el matrimoni homosexual fins i tot podria ser que li donéssim una alegria al pintoresc dirigent de l’Episcopat espanyol. O potser li faríem veure que les seves tenebroses advertències són ja una relíquia del passat, com la mateixa Santa Inquisició que tant sembla enyorar l’arquebisbe de les ulleres fosques.
En fi, sortiria el que sortiria, però seria el que els votants voldrien que sortís. I això, ara per ara, no sembla que estigui a la llista de prioritats de la nostra conformista classe política, més preocupada pel que diuen les intencions de vot que no pas per saber el que volen realment els seus votants. Recordeu allò que deien els il·lustrats: tot per al poble, però sense el poble.
1 comentari:
La classe política és conformista, però també la classe votant. Si nosaltres, els ciutadans, alcessim la veu de quan en quan no s'extralimitarien en les seves funcions. A més, a mi em sorprén com a América anar a les eleccions és una festa, amb banderetes de colors, etc. I aquí, quan toca anar al col·legi electoral, sembla que anem a l'escorxador, i aixecar-se del llit durant aquell diumenge es fa prou més dificultós del normal, perquè no creiem en la classe política, ni tenim esperances en que ningú ens tracti com cal. Es necessita temps perquè recobrem les ganes d'anar a votar com si anessim a un partit de futbol, que sembla que interessa molt més a Espanya.
Publica un comentari a l'entrada